jueves, 14 de mayo de 2009

Ouyeaaaah, el cojo arranca.

14 Aug 2006

Ouyeeeeejjjaaaaaaa!!!
Porto tres dies de ruta. Els millors del viatge.
Arribava aquest mig dia a una ciutat de cuyo nombre no quiero acordarme,
quan he decidit que 92km mes encara es podien fer si la carretera era per fi asfaltada i el
camí very flat.
La primera sorpresa ha estat trobar-me al restaurant el yanqui que em passava al davant
feia dos dies a una velocitat que per mi era quasi indignant.
Be , l'home havia punxat, estava rebentat i preferia descansar.
Caca plana he pensat jo.
I amb lo fort que venia, encara m'he animat mes i deixat anar un "i'm going
to Gigatze".
Toma Manolito!, a les 15:30 amb la panxa plena d'un "d'ont worry chicken
curri" que per oblidar el menjar tibetà m'ha sentat de collons, he agafat de
nou a mi burrita, acabada de netejar i engrassar i hem fet camí d'on soc ara.
10 km de pedres i pols m'han posat sobre la carretera asfaltada.
Rodava fi i a certa velocitat fins que en un moment donat ha començat a
bufar vent lateral.
Tant fort que quasi em tira a l'asequia.
No podia ser tot tant bonic!
Però miro endavant i veig un gir a la carretera.
45 graus i el vent quasi bufa per darrera.
Un gir mes ,45graus mes i de sobte vent a favor.
A volaaaaarrrrr!!!!!
Quina sensació.
Veus com tots els arbres es mouen i en canvi a tu quasi no se’t mou ni un
pel (ja m'enteneu...)
Arribo fins hi tot als llocs on la pluja fa menys de cinc minuts que ha
mullat l'asfalt.
i com diu la cançó "el aire se respira...... huele a tierra mojaaaa"
La tempesta em mira de reüll des de les muntanyes on descarrega i trona ,
però em respecta.
Entre els clars dels núvols i les cortines de pluja s'escolen les ultimes
llums del dia. Les de la tarda, que m'acompanyen i intensifiquen el color verd dels camps de blat.
Llums que remarquen els relleus àrids de l’horitzó.
Mes lluny i difós, observo un degradat de muntanyes rere muntanyes fins allà on
arriba la vista i es confonen amb els núvols que creixen blancs i potents per sobre de tot. Heu vist algun a cosa me gran que un núvol?
Bàsicament arribo eufòric a la ciutat.
Vinc de dalt, de les muntanyes.
150 km enrere em despertava aquest mati a una casa tibetana amb uns nudles
basics amb mantega de yak per esmorzar.
Tant basics com el fàstic que m'ha fet menjar-los.
Amb discreció els he tornat a l'olla sota la mirada atenta del gat que quan
no perseguia la gallina s'enfilava damunt de les meves coses.
Aquí la discreció no existeix.
Els has de fer fora de l’habitació per canviar-te, però la curiositat els corrou.
Si et carregues de pragmatisme te’n adones de que no hi menges be ni dorms massa tou. A canvi t'emportes unes bones fotos i t'estalvies de plantar la tenda.
El cost esta d'acord amb el que t'ofereixen. 3 euros, sopar, dormir i
esmorzar.
En fi , que cada cop que arribo a una ciutat m'inflo de menja xines, indi,
nepalès o el que pilli pel davant.
No parlaré del fang , ni del parc d'atraccions en que es converteix una
carretera en obres, les fotos parlaran per mi. Però sapigueu que el pack pep-bici ha necessitat un rentat a fons per treure kg terra i pols.
Fins la propera.
Aprofito per celebrar que tot va be abans de que les fortes pujades que tinc
pel davant esgotin les meves forces i qui sap si la paciència.
P ep!

pd: avui la cama tonta semblava tenir vida pròpia. Ha despertat esperitada i
ha donat com podia, pobreta, tot el que d’ella es podia esperar.

viernes, 24 de abril de 2009

No tiba el tibet

Lhasa Wed, 09 Aug 2006

Nois i noies el Tibet no sembla tibar massa de la corda.
Els xinesos s'han apoderat de tot. Allà on han arribat han trepitjat
i les cases de fang es desfan sota les rajoles de bany i els vidres blaus
que decoren les façanes.
He de marxar de la ruta principal a la recerca d'un Tibet menys afectat.
Poder el Kailash sigui la solució.
I com que de permisos no me’n donen he pensat de cometre la primera
il·legalitat.
Viatjar de pirata per aquesta regió es mes habitual del que sembla.
A rel dels comentaris d’altres viatgers, intueixo que la policia no vol
tenir massa problemes amb el turista, de manera que poder siguem dels pocs que es poden permetre el luxe de transgredir en aquestes terres tan vigilades.
Per altra banda, ni l’alçada dels ports de 5000 m que vàrem passar amb els 4x4 ni la lleugera intuïció de que l'Everest estava darrera d'uns núvols m'han emocionat gaire.
Avui es l’últim dia que perdo, ho he decidit.
No se per on anirà la meva ruta però segur que farà un gir de 180 graus
respecte a la monòtona vida del turista resignat.
I no em queixo dels companys de viatge.
Som 10 land cruisers que hem vingut de Nepal en 5 dies amb components variats
com poques vegades es donen.
Grup heterogeni de 40 persones. Rastafaris, japonesos, rusos de 1.95m,
parelletes catalanes i com no el cotxe dels solitaris llatins.
Una mena de carrera de Canonball amb constants complicitats.
No falta la Penelope Glamur de torn o el savi set sivelles que documenta
qualsevol vestigi que trobem i s’esplaia ensenyat historia del budisme a qui tongui la paciència d’escoltar..
Tot plegat tan sols entretingut i a vegades amanit amb unes tardes post
pluja il·luminades per rajos de sol que s'escolen entre els núvols que aquest cop estan, com mai, mes apropo meu.
Cerco llacs i muntanyes sagrades i estic segur que les trobaré.
Ja estic aclimatat i disposat a pedalar amb forca.
Redibuixaré la ruta una i altra vegada sobre el mapa fins trobar la millor solució.
Tractaré d'imaginar les carreteres, llacs i muntanyes que es dibuixen al
somni del viatger.
I com sempre al final arribarà el dia que podré dir que ha merescut la pena
tot aquest esperar i patir.
P ep!

pd: la meva cama , el seu ferro i jo ja hem superat proves de foc. En la previa de Baktapur hem caminat per terrenys perillosos i la bici i les alforges (mig buides aquest cop) no ens han molestat. He creuat rius amb aigua fins la cintura i empès tota la carrega muntanya amunt per camins impracticables. Tot està preparat i jo en plena forma.

jueves, 23 de abril de 2009

Katmadu tururú

28 de juliol 2006 , Katmadu

La romàntica idea de la ciutat que representa ser la porta del sostre del
mon no coincideix ni de bon troç amb la realitat del lloc.
Un pot imaginar una ciutat avocada al turisme, però mai l'aclaparadora
opressió d'infinitat de comerços, agencies de viatge i restaurants que
et barren la viso d'una ciutat, encara que envellida, segurament
amb una mica mes de caràcter que el que mostren els rètols lluminosos.
Demà amb la llum del dia voltaré una mica mentre espero que arribi la
bicicleta i espero descobrir que aquest lloc no es el que es presenta al
bulliciós centre de Hamel.

Aquest es un viatge improvisat, però de cap manera triat a la valenta.
Per un viatge solitari havia de trobar un indret tant erm com el que donen
les alçades de l'Himalaya.
Per no acabar avorrit podia tenir el plus d'incertesa que sense dubte dona
el fet de no saber si la ruta planificada podrà ser realitzada.
Permisos, visats i demes burocràcies al país ocupat per els homes amb cara de plat,
El Tibet.
I perquè no. Podria ser un viatge ple de misticisme amb l'objectiu d'arribar
a la muntanya sagrada del Kailash i el llac Manasarowar.
Misticisme i peregrinació que encaixen perfectament amb la necessitat
personal de reflexió després d'un any ple d'entrebanc i males noticies.
Un viatge de nou per buscar, trobar i conèixer.

Sol es la millor manera de veure el que m'envolta. Quan mes m’esforço per
veure que passa i quan menys em miro el melic.
Sol prenc el son i somio, per mi i per vosaltres.
Tanmateix sol penso en els que esteu lluny i tornaré a veure, però també
amb els que la distancia que ens separa ja es insalvable.
Com no, sol deixo caure una llàgrima d'emocionant melangia.

fi del primer dia, inici de la segona nit.
Paraula de San Miguel 2x650ml ( la cervesa que realment esta a tot el mon)

jueves, 15 de enero de 2009

TEXTOS PERDUTS

Mentre no apareguin els mails colectius d'aquest viatge al Tibet,
feu una ullad a les fotos.