Ouyeaaaah, el cojo arranca.

14 Aug 2006

Ouyeeeeejjjaaaaaaa!!!
Porto tres dies de ruta. Els millors del viatge.
Arribava aquest mig dia a una ciutat de cuyo nombre no quiero acordarme,
quan he decidit que 92km mes encara es podien fer si la carretera era per fi asfaltada i el
camí very flat.
La primera sorpresa ha estat trobar-me al restaurant el yanqui que em passava al davant
feia dos dies a una velocitat que per mi era quasi indignant.
Be , l'home havia punxat, estava rebentat i preferia descansar.
Caca plana he pensat jo.
I amb lo fort que venia, encara m'he animat mes i deixat anar un "i'm going
to Gigatze".
Toma Manolito!, a les 15:30 amb la panxa plena d'un "d'ont worry chicken
curri" que per oblidar el menjar tibetà m'ha sentat de collons, he agafat de
nou a mi burrita, acabada de netejar i engrassar i hem fet camí d'on soc ara.
10 km de pedres i pols m'han posat sobre la carretera asfaltada.
Rodava fi i a certa velocitat fins que en un moment donat ha començat a
bufar vent lateral.
Tant fort que quasi em tira a l'asequia.
No podia ser tot tant bonic!
Però miro endavant i veig un gir a la carretera.
45 graus i el vent quasi bufa per darrera.
Un gir mes ,45graus mes i de sobte vent a favor.
A volaaaaarrrrr!!!!!
Quina sensació.
Veus com tots els arbres es mouen i en canvi a tu quasi no se’t mou ni un
pel (ja m'enteneu...)
Arribo fins hi tot als llocs on la pluja fa menys de cinc minuts que ha
mullat l'asfalt.
i com diu la cançó "el aire se respira...... huele a tierra mojaaaa"
La tempesta em mira de reüll des de les muntanyes on descarrega i trona ,
però em respecta.
Entre els clars dels núvols i les cortines de pluja s'escolen les ultimes
llums del dia. Les de la tarda, que m'acompanyen i intensifiquen el color verd dels camps de blat.
Llums que remarquen els relleus àrids de l’horitzó.
Mes lluny i difós, observo un degradat de muntanyes rere muntanyes fins allà on
arriba la vista i es confonen amb els núvols que creixen blancs i potents per sobre de tot. Heu vist algun a cosa me gran que un núvol?
Bàsicament arribo eufòric a la ciutat.
Vinc de dalt, de les muntanyes.
150 km enrere em despertava aquest mati a una casa tibetana amb uns nudles
basics amb mantega de yak per esmorzar.
Tant basics com el fàstic que m'ha fet menjar-los.
Amb discreció els he tornat a l'olla sota la mirada atenta del gat que quan
no perseguia la gallina s'enfilava damunt de les meves coses.
Aquí la discreció no existeix.
Els has de fer fora de l’habitació per canviar-te, però la curiositat els corrou.
Si et carregues de pragmatisme te’n adones de que no hi menges be ni dorms massa tou. A canvi t'emportes unes bones fotos i t'estalvies de plantar la tenda.
El cost esta d'acord amb el que t'ofereixen. 3 euros, sopar, dormir i
esmorzar.
En fi , que cada cop que arribo a una ciutat m'inflo de menja xines, indi,
nepalès o el que pilli pel davant.
No parlaré del fang , ni del parc d'atraccions en que es converteix una
carretera en obres, les fotos parlaran per mi. Però sapigueu que el pack pep-bici ha necessitat un rentat a fons per treure kg terra i pols.
Fins la propera.
Aprofito per celebrar que tot va be abans de que les fortes pujades que tinc
pel davant esgotin les meves forces i qui sap si la paciència.
P ep!

pd: avui la cama tonta semblava tenir vida pròpia. Ha despertat esperitada i
ha donat com podia, pobreta, tot el que d’ella es podia esperar.